Darreres lletres amb sent

                                  Darreres lletres amb sentit

                                                                

                                                       DEFINIT-INDEFINIT 

  

   Hola, tu,

  

   M’he decidit a escriure’t. El motiu no el sé o... més ben dit, se m’ha oblidat. Però ja no m’importa, no recordar la raó.  Fa tant de temps, que oblido les coses, que ja he après que tinguin el precís sentit  immediat. Però insisteixo, el més important és que  m’he decidit a fer-ho.

   Suposo que ens coneixem de fa anys. Ho detecto per la manera que tens de parlar-me, i per les coses que m’expliques un cop i un altre, que fèiem sovint. Jo t’escolto amb atenció, no creguis. M’interessa i m’agraden totes les històries que em contes. Fins que,  de sobte, algun parany intern, algunes vagueries amb la missió de jugar-me males passades, ensopeguen expressament, dins el meu cap, per fer trontollar la connexió que tinc amb tu, i amb les teves paraules. Aleshores, m’allunyo de nou, i em torno a quedar a les fosques.  

   Però vull que sàpigues que m’agrada que em parlis, amb aquesta emoció, que de tant en tant, exterioritzes.  Jo, de vegades, també ho sento per tu. Veig com se’t nua la gola, en recordar anècdotes. Potser les enyores. A mi, en canvi, m’entretenen perquè són històries que em venen de nou.  Imagino que són del temps en què tenia el seny, encara sa , quan la meva ment, definia amb nitidesa, tot allò que m’envoltava.

   Reconec que abans ho passava malament quan havia de tornar-te  a preguntar el teu nom. Però ara, ja em dó

ona igual. Sé, que he deixat de ser una persona. Insistir a voler tornar al punt on em vaig perdre, es completament inútil.

   Els records de la meva vida,  pilar fonamental per ser, i no només estar, s’esvaeixen en el meu cervell tan ràpid com ho fa el glaç, amb els primers contactes del sol. Ja no sé qui sóc i ja no vull saber-ho. És tan senzill com això. Per què s’ha d’insistir en esforços que són malaguanyats? Per què, per què? És clar, per entendre-ho, no es pot estar viu.

   Si pogués mantenir, només uns minuts de coherència, t’explicaria com és d’important no perdre el temps. Perquè ara, o millor dit, quan te’n vas, com ho faig jo, cada dia, a poc a poc, t'adones de molts pensaments, que són estèrils i del tot estúpids.  

    Et veig i comprovo com et mous, com prepares, com programes. Penso que deus ser una dona molt vital. Jo, en canvi, sóc una carronya. Un cos que viu en una ment podrida que mora, lentament.

   Voldria, m’agradaria ara, que encara tinc moments, en què torno a mi, que sàpigues que encara que no sé res de tu, no em cal. T’estimo. Potser, ja t’ho havia dit. Però com que sempre torno a començar, t ’ho escric.

   Perquè potser algun dia, no gaire llunyà, tampoc recordaré com s’escriuen un grapat de paraules en un paper. És per això que vull fer-ho ara. Abans que la meva existència, sigui, inclús per a mi mateix, indefinidament absurda.   

1. 
   

  

                                                                                                                                     (c)txelovidal