Darreres lletres amb
sentit
DEFINIT-INDEFINIT
Hola, tu,
M’he decidit
a escriure’t. El motiu no el sé o... més ben dit, se m’ha oblidat. Però ja no
m’importa, no recordar la raó. Fa tant
de temps, que oblido les coses, que ja he après que tinguin el precís sentit immediat. Però insisteixo, el més important és
que m’he decidit a fer-ho.
Suposo que
ens coneixem de fa anys. Ho detecto per la manera que tens de parlar-me, i per
les coses que m’expliques un cop i un altre, que fèiem sovint. Jo t’escolto amb
atenció, no creguis. M’interessa i m’agraden totes les històries que em contes.
Fins que, de sobte, algun parany intern,
algunes vagueries amb la missió de jugar-me males passades, ensopeguen
expressament, dins el meu cap, per fer trontollar la connexió que tinc amb tu,
i amb les teves paraules. Aleshores, m’allunyo de nou, i em torno a quedar a
les fosques.
Però vull que
sàpigues que m’agrada que em parlis, amb aquesta emoció, que de tant en tant,
exterioritzes. Jo, de vegades, també ho
sento per tu. Veig com se’t nua la gola, en recordar anècdotes. Potser les
enyores. A mi, en canvi, m’entretenen perquè són històries que em venen de nou.
Imagino que són del temps en què tenia
el seny, encara sa , quan la meva ment, definia
amb nitidesa, tot allò que m’envoltava.
Reconec que abans
ho passava malament quan havia de tornar-te a preguntar el teu nom. Però ara, ja em dó
ona
igual. Sé, que he deixat de ser una persona. Insistir a voler tornar al punt on
em vaig perdre, es completament inútil.
Els records
de la meva vida, pilar fonamental per ser, i no només estar, s’esvaeixen en el meu cervell tan ràpid com ho fa el glaç, amb
els primers contactes del sol. Ja no sé qui sóc i ja no vull saber-ho. És tan
senzill com això. Per què s’ha d’insistir en esforços que són malaguanyats? Per
què, per què? És clar, per entendre-ho, no es pot estar viu.
Si pogués
mantenir, només uns minuts de coherència, t’explicaria com és d’important no perdre el temps. Perquè ara, o millor dit, quan te’n vas, com ho faig jo,
cada dia, a poc a poc, t'adones de molts pensaments, que són estèrils i del
tot estúpids.
Et veig i comprovo com et mous, com
prepares, com programes. Penso que deus ser una dona molt vital. Jo, en canvi,
sóc una carronya. Un cos que viu en una ment podrida que mora, lentament.
Voldria,
m’agradaria ara, que encara tinc moments, en què torno a mi, que sàpigues que
encara que no sé res de tu, no em cal. T’estimo.
Potser, ja t’ho havia dit. Però com que sempre torno a començar, t ’ho escric.
Perquè potser
algun dia, no gaire llunyà, tampoc recordaré com s’escriuen un grapat de paraules
en un paper. És per això que vull fer-ho ara. Abans que la meva existència,
sigui, inclús per a mi mateix, indefinidament absurda.
(c)txelovidal
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada