En l'expressió "no m'expliquis contes" m'he quedat meditant una estona i he fet aquesta reflexió: Considerem que arribada una edat, cal prescindir dels contes, ja que som grans. Possiblement també alhora comença a volatilitzar-se part de la tendresa i sensibilitat que atorga ser un nen. En certa manera es llei de vida. Però hi ha instants, i recomano que ho feu, que es molt necessari retrobar-se amb la infància i agafar amb delicadesa un conte i llegir-te'l a tu mateix, tancar els ulls i reviure les sensacions molts cops, perdudes. Llavors, es quan te'n adones que l'ànima no entén ni d'anys ni de temps, i que sempre hi ha un raconet per a una rondalla. Jo sempre tinc els contes a prop, sovint els agafo i si més no, me'ls miro. En fer-ho trobo pau, seguretat. A les hores descobreixes que molts cops fem complicada la vida, que un somriure, és un tresor que a més es pot compartir i mai s'acaba. Es curiós com prescindim d&
Literatura, art i curiositats...