En l'expressió "no m'expliquis contes" m'he quedat meditant una estona i he fet aquesta reflexió:
Considerem que arribada una edat, cal prescindir dels contes, ja que som grans.
Possiblement també alhora comença a volatilitzar-se part de la tendresa i sensibilitat que atorga ser un nen.
Considerem que arribada una edat, cal prescindir dels contes, ja que som grans.
Possiblement també alhora comença a volatilitzar-se part de la tendresa i sensibilitat que atorga ser un nen.
En certa manera es llei de vida.
Però hi ha instants, i recomano que ho feu, que es molt necessari retrobar-se amb la infància i agafar amb delicadesa un conte i llegir-te'l a tu mateix, tancar els ulls i reviure les sensacions molts cops, perdudes.
Llavors, es quan te'n adones que l'ànima no entén ni d'anys ni de temps, i que sempre hi ha un raconet per a una rondalla.
Jo sempre tinc els contes a prop, sovint els agafo i si més no, me'ls miro. En fer-ho trobo pau, seguretat.
A les hores descobreixes que molts cops fem complicada la vida, que un somriure, és un tresor que a més es pot compartir i mai s'acaba.
Es curiós com prescindim d'eines senzilles per retrobar-nos amb la felicitat.
Els nens, són els missatges que ens ajuden a no perdre allò del que mai hauríem desempallegar-nos:
El silenci interior del món íntim i màgic de cadascú.
totalmente de acuerdo.
ResponEliminaMuy buena reflexión...